Per què un problema complex continua tornant després que un grup voti què cal arreglar?
Per a un problema senzill, sovint n’hi ha prou amb una votació: la gent està d’acord en què falla, i arreglar-ho funciona. Un problema complex
és diferent. La queixa més visible sol ser un símptoma, de manera que arreglar-la deixa la causa on era, i el problema torna.
Tothom ha estat en aquella reunió: es va fer la llista, es van comptar els vots, es va arreglar el primer punt, i no va canviar res. Responeu la pregunta
com ho faria aquí una sala, amb set membres simulats al vostre costat. El que obtindreu al final és el vostre propi mapa de causes — i, per a cada
arrel que trobi, què hi fa aquest mètode, inclòs on no hi fa res.
QUÈ FAREU, EN CINC PASSOS
Escriviu una causa, pel vostre compte, abans de poder veure les dels altres.
Llegiu les targetes dels altres, i expliqueu més clarament què volíeu dir amb la vostra.
Seleccioneu les cinc idees que més us importen.
Responeu, per a parelles de targetes: aquesta influeix en aquella?
Mireu el mapa que formen les respostes — les causes a l’esquerra, i el que provoquen a la dreta.
Aquest recorregut cartografia obstacles. Els mateixos cinc passos cartografien dues coses més, i una sala diu quina quan s’obre: un futur — el que seria cert si això anés bé, on la pregunta de la parella passa a ser això ajudaria a aconseguir allò? — o accions, on passa a ser això faria més fàcil fer allò? i el mapa diu què cal fer primer. Els obstacles són el cas habitual i l’opció per defecte.
Per què funciona. Com que escriviu abans de llegir, ningú no us pot dirigir.
Com que un vincle necessita tres quartes parts de la sala, ningú no pot enterrar una causa. Com que el mapa es construeix d’una parella en una, mostra causes, no popularitat. Com que el mapa anomena causes i no persones, els qui discrepen en tota la resta el poden fer seu.