NOTES · PROVES
True Causes es va provar en simulació abans que ningú el fes servir: davant d’una resposta coneguda, i davant de places que voten en bloc. Totes les xifres d’aquesta pàgina provenen d’aquestes simulacions, que es distribueixen amb el programari i es poden tornar a executar en pocs minuts. Una afirmació que no podem reproduir no és en aquesta pàgina.
Una organització simulada amb vint problemes, cinc dels quals són realment les causes profundes. Quinze persones la treballen, dues-centes vegades per fila, decidint cada parella com ho fa True Causes: un vot per persona, resolt amb el 75% dels vots emesos. Com que és una simulació, coneixem la resposta correcta, i podem comptar quantes d’aquestes cinc acaba tenint cada mètode: l’única manera honesta de puntuar un procés, ja que cap sala real no té les respostes correctes.
| La sala classifica pel que fa mal avui | Quedar-se en la votació | Continuar i construir el mapa | Mapa, amb places reservades per a proves |
|---|---|---|---|
| gens | 3,1 de 5 | 3,9 de 5 | 4,1 de 5 |
| una mica | 2,4 de 5 | 3,8 de 5 | 4,1 de 5 |
| sobretot | 0,8 de 5 | 3,4 de 5 | 4,0 de 5 |
| gairebé del tot | cap | 0,2 de 5 | 3,3 de 5 |
Llegiu la fila de baix. Quan una sala classifica només pel que sent, la votació no identifica cap de les cinc causes reals, i construir-hi un mapa al damunt només en rescata 0,2: una causa que cau a la votació ja no es pot recuperar. L’última columna és la solució: reserveu cinc places de la llista curta per a idees passades per alt amb una font al darrere, i la sala en troba 3,3 de 5 en el pitjor dels casos. I llegiu la fila de dalt: fins i tot una sala sense cap punt cec troba més causes amb el mapa que votant, 3,9 davant de 3,1, perquè una pregunta per parelles amb el 75% és un instrument millor que una classificació.
La mida del grup importa menys que l’atenció. Amb persones tan atentes com les de dalt, els jurats de cinc a cinquanta persones troben totes entre 4,0 i 4,5 de les cinc causes; un jurat més gran deixa menys parelles en disputa, però cada membre respon totes les parelles. Una sala es divideix en grups d’unes quinze persones perquè quinze persones poden llegir un mur i respondre’n les parelles en una sessió, no perquè les xifres hi arribin al màxim.
Hi ha un precipici, i és humà. Quan la gent s’equivoca en una de cada cinc influències reals, i en una de cada deu no-influències, un grup de quinze continua trobant 4,0 de les 5 causes. Quan s’equivoca en una pregunta de cada tres, el 78% de les parelles no es resolen mai i el mapa n’identifica 2,9, sobretot gràcies a les poques parelles que sí que es van resoldre; triar cinc targetes a l’atzar n’identificaria 1,25. El setanta-cinc per cent pot absorbir errors dispersos, no una sala que s’equivoca majoritàriament. Per això es planteja una pregunta a tot un jurat alhora, en lloc de cinquanta preguntes a una sola persona.
Algunes respostes surten soles. Si el grup ha acordat que A influeix en B i que B influeix en C, no cal preguntar a ningú sobre A i C: ja se’n desprèn. Amb un vot per persona, la drecera és petita: elimina entre l’1% i el 3% de les preguntes, perquè un vincle només es resol amb el 75%, i en 800 execucions aparellades no va costar gens d’exactitud.
Els duplicats costen temps, no causes. Suposem que cadascuna de les cinc queixes més visibles és al mur com a tres targetes formulades de manera diferent. Com que s’estructuren totes les targetes que tenen algun gomet, cap causa real no perd el seu lloc: la sala continua trobant 4,0 de les cinc. Però la sala respon 830 parelles en lloc de 380. Fusionar els duplicats és el que manté curta la fase de les parelles.
La mateixa organització simulada, vint problemes, cinc causes reals. Quinze persones decideixen cada parella amb el 75% dels vots emesos. Algunes places voten en bloc: honestament a tot arreu excepte allà on la veritat perjudica una causa, la versió més difícil de veure, la que faria servir un agent d’IA. Una sala de trenta es fa funcionar tal com està construïda: tothom escriu en un mateix mur, les persones es reparteixen per sorteig en dos grups, cada targeta va al grup del seu autor, cada grup estructura el seu propi mur, un bloqueig va a l’altre grup, i una ronda de connexió contrasta les arrels de cada grup amb les de l’altre. Cada xifra de sota correspon a dues-centes sales simulades amb aquesta configuració.
| places contra una causa | causes identificades | causa atacada entre les cinc primeres | assenyalada |
|---|---|---|---|
| cap | 4,1 de 5 | 79% | 4% |
| dues de quinze | 3,9 de 5 | 62% | 78% |
| tres de quinze | 3,8 de 5 | 43% | 98% |
| quatre de quinze | 3,7 de 5 | 34% | 99% |
| sis de quinze: grup capturat | 3,6 de 5 | 30% | 35% |
| cap de trenta, dos grups | 4,6 de 5 | 94% | 2% |
| quatre de trenta, dos grups | 4,5 de 5 | 90% | 28% |
| vuit de trenta, dos grups | 4,2 de 5 | 63% | 54% |
Una minoria no pot afegir cap vincle. Pot empènyer una causa cap avall al mapa: dues places de quinze la mantenen fora de les cinc més profundes més d’una tercera part de les vegades, quatre places dues vegades de cada tres, i la resta del mapa sembla correcta. Però les mateixes places queden en minoria en totes les parelles que toquen aquesta causa, i el registre ho assenyala: entre el 78% i el 99% de les sales amb un bloc així i el 4% de les honestes, com a recompte, mai com a nom. Sis places capturen directament un grup, i aleshores el patró és massa comú per destacar. El remei són les últimes files: en una sala de trenta, el bloc es divideix per sorteig i un bloqueig va a l’altre grup, de manera que quatre places deixen la causa al seu lloc nou vegades de cada deu.
Cap script no funciona. Les parelles no existeixen fins que es tanca la votació, de manera que cada plaça ha de llegir i respondre com qualsevol altra, amb un mínim de tres segons per parella. Això atura una allau, no una IA. El que una IA no pot aportar és una persona que l’avali.
Les sales han d’estar avalades. Obrir sales és gratuït, de manera que unes sales fabricades podrien superar en vots les reals al mapa compartit. Els veredictes d’una sala només compten quan pertany a una organització verificada, té un dinamitzador de confiança per a la instància, o l’ha avalada una sala que ja compta — i un nom és una sola veu comptada per pregunta, per moltes sales que obri. Totes les sales es continuen mostrant al mapa fusionat, marcades com a comptades o sense verificar, de manera que qui llegeix sempre veu qui ha parlat i quins veredictes han tingut pes. En simulació — cinc sales reals contra cinc de fabricades — la regla fa que una causa real passi de sobreviure en 69 execucions de cada 100 a sobreviure en totes 100.
Amagar els recomptes ajuda una mica. Quan entre un terç i la meitat de les persones copiarien el que va al davant, mostrar el recompte de gomets durant la votació costa a la sala una cinquena part d’una causa: 4,0 de les cinc trobades davant de 4,2 amb els recomptes amagats. Les places reservades per a proves recullen la major part del que la multitud passa per alt; els recomptes continuen amagats perquè el mètode vota en silenci.
Com d’atenta ha de ser la gent. Si cada persona encerta les parelles difícils quatre vegades de cada cinc i les fàcils nou de cada deu, un grup recupera 4,1 de les cinc causes reals i una sala de dos grups, 4,6. Si la gent s’equivoca tres vegades de cada deu, el 70% de les parelles no es resolen mai i el mapa és pura conjectura. Per això, una parella en què un grup no es posa d’acord no es torna a plantejar a les mateixes persones: cada posició escriu una frase sobre què es perdria si guanyés l’altra, que es publica sense nom al costat de la parella, i la parella va a un grup diferent, que les llegeix i la respon de nou.