NOTES · USOS
True Causes fa servir el Diàleg Democràtic Estructurat, un mètode amb cinquanta anys de pràctica. El que és nou és que ara funciona a l’escala d’una ciutat, no d’una sala de seminaris. A la pràctica, això vol dir: l’administració municipal i la consulta pública · una gran organització amb un problema que travessa departaments · un organisme regulador que avalua un sistema que no ha dissenyat · un sindicat o una plantilla amb un coneixement repartit entre torns · una universitat o una associació professional · una anàlisi d’incidents seriosa, on la pregunta és què ha causat realment què · i la feina d’estratègia que sol acabar en la llista ordenada d’un consultor.
Un ajuntament. No una consulta que produeix una llista de queixes ordenades segons com de fort s’han dit, sinó un mapa que mostra quines d’aquestes queixes causen les altres, amb els desacords publicats en lloc de dissimulats, i cada connexió traçable fins a com es va resoldre. Un consistori que actua sobre les arrels pot explicar per què les ha triat, i un veí que no hi està d’acord pot assenyalar exactament quina pregunta hauria respost d’una altra manera. En una pregunta pública, això és intel·ligència cívica: les persones afectades per un problema n’esbrinen elles mateixes les causes.
Una empresa o un sindicat. Quinze persones d’un magatzem ja saben per què passen els errors de preparació de comandes; el coneixement està repartit entre torns que no coincideixen mai. Això el reuneix sense que ningú hagi de ser en una sala a la mateixa hora, i les places reservades fan que l’observació del torn de nit que ningú no ha votat arribi igualment al mapa si algú pot remetre al registre. La sala privada d’una empresa pot incorporar el que han trobat les sales públiques sobre la mateixa pregunta, sense que en surti res de propi.
Un moviment o una campanya. Seixanta persones que volen canviar el mateix poques vegades coincideixen en per què les coses són com són, i una reivindicació sense una causa al darrere és fàcil de rebutjar. Aquí, les arrels són les reivindicacions; les accions, jutjades cadascuna davant de cada arrel, són el que cal demanar primer; i el registre (cada parella, cada vot, cada predicció) és el que es pot treure un any després, quan la resposta va ser «ho estudiarem». Ningú no l’ha de gestionar sencer: la pregunta és qui organitza, i una sala s’obre a qualsevol persona amb una adreça al lloc de què tracta.
Un organisme regulador o una professió. On l’expertesa és real però discutida, la separació entre el que està certificat (afirmacions empíriques i causals, amb el 75% dels vots emesos) i el que només està mesurat (importància, valors) permet que un organisme publiqui una explicació causal sense fer passar les seves prioritats per fets.
Una diàspora, o qualsevol persona que la sala física exclou. La limitació decisiva d’una sala d’actes és la presència física. Si se suprimeix, les persones que no podien desplaçar-se, no podien demanar el dia lliure o viuen a tres fusos horaris de distància participen en la mateixa deliberació que tothom, amb un sol temporitzador compartit i els mateixos cinc gomets.
Dos mecanismes antics, fent feina de debò. La selecció per sorteig: una pregunta encallada va a grups triats a l’atzar d’entre la resta, mai a qui s’ofereix voluntari. I la igualtat de condicions: aquí res no pondera un vot per reputació, interès o antiguitat. Totes dues coses són antiquíssimes. El que no ho és, és l’asincronia: una assemblea necessitava tothom en un lloc i un dia, i aquest és precisament el sostre que això elimina.
Qui compta continua sent una decisió política. Cada diàleg declara qui hi pot participar, i cada mapa es pot llegir tenint en compte la diversitat de la sala que l’ha produït. La plataforma no decideix aquesta qüestió; es nega a deixar-la implícita.
Què obteniu, i què continua sent vostre. Una explicació causal amb la seva procedència adjunta, i un registre del que un grup no va poder acordar. Decidir què fer, finançar-ho i respondre’n continua sent cosa vostra i de les vostres institucions.
Per als moviments socials i la protesta, vegeu Després de les places: què van deixar obert els moviments del 2011.