NOTES · PRIORITATS
Demaneu a un grup que faci una llista del que no funciona i que després voti què importa més, i gairebé sempre guanya allò que tothom veu. Un magatzem anomena els errors de preparació de comandes. Un servei d’urgències, els temps d’espera. Un ministeri, la confiança pública. Cadascuna d’aquestes coses és real, i cadascuna és una conseqüència: alguna cosa més enrere la produeix.
Kevin Dye li va posar nom: l’efecte de les prioritats errònies. En situacions complexes, els problemes que la gent posa més amunt són, de manera sistemàtica, els que queden més avall en la cadena. El que fa més mal és el que es veu més, i el que es veu més poques vegades és on comença tot. La visibilitat va en sentit contrari a la profunditat.
John Warfield hi va afegir la segona meitat, la dispersió de criteris (spreadthink): poseu quinze persones ben informades en una sala i les seves prioritats individuals amb prou feines coincideixen. No perquè ningú s’equivoqui, sinó perquè una situació complexa conté més del que una sola persona pot abastar. En les nostres execucions, entre el 61% i el 89% de tots els elements proposats reben almenys un vot. La dispersió és l’estat normal d’una sala, no un fracàs.
Una sala real no es pot puntuar, perquè cap sala real no té les respostes correctes. Una simulació, sí. Vam construir una organització amb vint problemes, cinc dels quals són realment les causes profundes, i vam fer que quinze persones la treballessin dues-centes vegades per configuració, decidint cada parella com ho fa True Causes: un vot per persona, resolt amb el 75% dels vots emesos.
Quan el que fa mal no enganya la sala, quedar-se en la votació identifica 3,1 de les 5 causes reals, mentre que construir un mapa del que influeix en què n’identifica 3,9. Fins i tot una sala sense biaix ho fa millor amb el mapa, perquè una pregunta per parelles amb el 75% és un instrument millor que una classificació.
Quan la sala classifica només pel que sent, la votació no identifica cap de les cinc, i construir-hi un mapa al damunt només en rescata 0,2. Una causa que cau a la votació ja no es pot recuperar: un cop un element no supera la votació, per molt bé que s’estructuri després, no torna.
Votar va bé per triar entre opcions. És l’eina equivocada per trobar causes, perquè mesura la visibilitat i en diu prioritat. La solució no és una votació millor. És fer una altra pregunta: per a cada parella de problemes, l’un influeix de manera significativa en l’altre? Les causes més profundes són aquelles a les quals es remunta tota la resta, i sovint són les targetes que ningú no va votar.