NOTES · FONTS
True Causes és una implementació en línia del Diàleg Democràtic Estructurat, el mètode que va sorgir de l’Interactive Management de John Warfield i que van desenvolupar Alexander Christakis i Yiannis Laouris. No és nou: cinquanta anys de treballs revisats per experts, centenars de diàlegs documentats. Laouris i Christakis en deien aprofitar la saviesa col·lectiva, i van assenyalar l’escala com el seu límit més difícil; superar aquest límit és la raó de ser de True Causes. Hi ha unes quantes desviacions deliberades. Una d’elles: el mètode manté cada idea lligada al nom del seu autor durant tot el procés, i els seus professionals sostenen que l’anonimat afebleix la rendició de comptes. Aquí ningú no té nom dins d’un diàleg, perquè en un lloc de treball o en una comunitat dividida el nom és el que impedeix que la gent escrigui la targeta certa. Creiem que l’intercanvi és encertat; no s’ha provat. Vegeu la recerca. El que hi afegim és la ciència dels mecanismes que l’envolta, les regles provades contra el vot en bloc i la implementació.
La bibliografia més àmplia: Diàleg Democràtic Estructurat · Modelització estructural interpretativa · Interactive Management. Les nostres simulacions i els seus resultats es distribueixen amb el programari i es descriuen a les notes que l’acompanyen.
Què més hi ha. Polis troba on una multitud ja està d’acord i us en mostra els grups. Remesh i eines semblants porten aquesta recerca d’acord a milers de persones. La Habermas Machine redacta una declaració que la major part d’un grup pot signar. Totes tres són bones en una sola pregunta: en què estem d’acord? Aquesta eina en fa una altra (què causa què?), la resol parella per parella i conserva els desacords que no pot resoldre en lloc de dissimular-los. L’eina més propera és la del mateix mètode: IdeaPrism, de l’equip de Laouris, fa l’agrupació i el mapa de manera asíncrona i retorna els desacords perquè es justifiquin.
No és la saviesa de les multituds. El bou de Galton i tots els mercats de prediccions que l’han seguit funcionen fent la mitjana de conjectures independents: els errors s’anul·len perquè ningú no ha parlat amb ningú. És l’eina adequada per a un nombre: un pes, una data, un preu. No té resposta per a A causa B?, on la mitjana de cent conjectures desinformades és una conjectura desinformada. Això funciona al revés: es fa que la gent parli primer, perquè el que jutgi estigui informat; i els seus judicis no es fan en mitjana, sinó que es compten davant d’un llindar que han de superar plegats. La independència és el que necessita una multitud; el sentit compartit és el que necessita un grup.
En paraules d’altres camps. Per a un informàtic, això és computació basada en humans: les persones responen cada parella, i un algoritme, la modelització estructural interpretativa, munta el mapa. Per a un economista, treballa amb coneixement dispers, en el sentit de Hayek: el que necessita un problema està repartit entre moltes persones, i ningú no el té tot. En una pregunta pública, és intel·ligència cívica. I és resolució col·lectiva de problemes, no presa col·lectiva de decisions: informa una decisió i deixa la decisió a les persones que n’han de respondre.
Feu un Diàleg Democràtic Estructurat en línia, sobre la vostra pròpia pregunta.