NOTES · ESCALA
Moltes sales, una sola resposta: com escala True Causes
True Causes fa servir el Diàleg Democràtic Estructurat en línia. Una sala d’actes té cabuda per a dues-centes persones; internet no té sala d’actes, i que quinze persones deliberin per la xarxa no és la part difícil: el Diàleg Democràtic Estructurat ja fa anys que ho fa. La part difícil són quaranta sales de quinze persones que treballen la mateixa pregunta i acaben amb una sola resposta, i després quatre mil, sense que la càrrega de ningú creixi. Això requereix quatre coses: saber quan dos grups han dit el mateix, portar una afirmació que han plantejat dos grups als pocs grups que més probablement la jutjaran, enviar un bloqueig allà on es pugui resoldre, i integrar tots els mapes locals en un de sol. La feina recent del mateix mètode és la que més s’acosta a l’última: mapes individuals asíncrons per ampliar el mapa d’una sessió (Laouris, 2023), i mapes temàtics fusionats en una sessió final dels seus autors (Michaelides & Laouris, 2024). El que no s’havia construït és fer-ho per a milers de sales, sense cap sessió per fusionar-los. En el fons, és intel·ligència col·lectiva sense comitè: ningú no té el mapa sencer, i ningú no l’ha de tenir.
Hi ha tres coses que lliguen un co-laboratori al seu local: tothom llegeix el mateix mur, un sol facilitador porta tots els fils i la sala decideix què vol dir una afirmació. Cadascuna té aquí un equivalent que no necessita la sala. Un facilitador és benvingut a qualsevol sala; el que canvia és que el mètode ja no depèn que n’hi hagi un.
Cada grup té el seu propi mur
Els participants treballen en grups petits, prou petits perquè tothom llegeixi el mur sencer. Quan una sala supera aquesta mida, es divideix en grups, cadascun amb el seu mur, i el mapa de la sala els conté tots. La càrrega de ningú no creix amb la sala: la feina d’una persona és la mateixa tant si la pregunta té quinze participants com si en té dos milions.
La mateixa pregunta, allà on es faci
La unitat no és la sala, sinó la pregunta. Obriu un diàleg i la plataforma reconeix altres sales que ja la fan, per diferent que sigui la formulació, i les uneix en una sola deliberació. Els seus grups passen a ser grups de la mateixa pregunta, i les afirmacions circulen entre tots ells.
Viatgen unes quantes idees; les persones, no
La mateixa afirmació escrita en dos grups compta com una afirmació plantejada per dos grups. Aquesta sola decisió és el que fa calculable l’escala: sense ella, una afirmació en quaranta sales són quaranta elements i no es pot comptar res. Entre sales viatgen unes quantes targetes, quan una sala ha acabat de proposar i abans que comenci a aclarir, de manera que no arriba res mentre la gent encara pensa pel seu compte. Només en viatgen unes poques, triades perquè siguin diverses, i així un mur continua sent un mur sigui quin sigui el nombre de sales. Arriben amb l’aclariment del seu autor, com a targetes normals, i es jutgen com qualsevol altra. Una sala privada pot demanar-ho en un sol sentit: les targetes de les sales indicades sobre la seva pregunta continuen arribant als seus murs, i no en surt res de propi.
Com dues formulacions es converteixen en una sola afirmació
Comptar grups només té sentit si es pot saber quan dos d’ells han dit el mateix amb paraules diferents. La plataforma detecta les parelles probables i les planteja a les persones que les han escrit. Mai no fusiona res pel seu compte: dos membres han d’estar d’acord que dues formulacions són una sola afirmació, i qualsevol dels dos ho pot desfer.
L’asimetria és deliberada. Una fusió falsa és l’error car (si s’integra una afirmació en una de popular, n’hereta el suport), mentre que una fusió que no es fa només costa una mica d’eficiència, ja que l’afirmació continua viatjant com a dos elements en lloc d’un. Les afirmacions que es contradiuen o s’inverteixen mai no s’ofereixen com a la mateixa afirmació, per semblants que siguin.
El mapa de cada grup es converteix en un sol mapa
Cada grup estructura el mur sobre el qual ha deliberat de fet i produeix el seu propi mapa. Després, aquests mapes s’integren: la mateixa afirmació és un sol node, cada connexió indica quants grups l’han certificada de manera independent, els bucles de retroacció es redueixen a una sola causa profunda, i les arrels es llegeixen al graf fusionat. Quan grups d’una mateixa sala han certificat coses oposades, la contradicció es publica com a conflicte i es remet, com qualsevol bloqueig, a dos altres grups que han d’estar d’acord. Entre sales, la constatació de cada sala es manté, i el vincle mostra quantes de les sales que l’han jutjat l’han trobat: una causa pot ser vàlida en un lloc i no en un altre. Res no es dilueix en una mitjana.
Intel·ligència col·lectiva a cada sala, un eixam entre totes
Cada sala és intel·ligència col·lectiva per si mateixa: persones que aclareixen, debaten i jutgen juntes. El seu pensament està repartit entre les persones, el mur i el mapa, el que els investigadors anomenen cognició distribuïda. Entre sales, la plataforma hi afegeix un eixam. En els eixams que coneixem de la natura i del programari, cada membre segueix el rastre que han deixat els altres: les formigues reforcen el camí que han pres més formigues, i en un eixam humà en directe tothom mira cap on estira el grup. Així és com convergeix un eixam, i també com una multitud actua com un ramat. Aquí les sales no se segueixen entre si. Una sala escriu abans que arribi res, jutja les seves parelles sense veure com les han jutjades altres sales, i una organització compta com una sola veu per moltes sales que obri. Per això, quan moltes sales certifiquen el mateix vincle, l’han trobat per separat, i el recompte vol dir alguna cosa. L’acord només és una prova en la mesura que les fonts eren independents, que és el que diu l’epistemologia social sobre el testimoni. L’eixam és a l’estructura: cap sala no té el problema sencer, les targetes que viatgen són poques i triades perquè siguin diverses, i el mapa que en surt conté vincles que cap sala sola no hauria pogut traçar.
Per què grups petits. Per sota d’una dotzena de persones, un jurat comença a perdre causes; per sobre de la mida que una persona pot llegir com un sol mur i seguir com una sola conversa, no hi guanya res: és la mida a què van arribar els professionals del mètode al llarg de cent vint diàlegs. Per tant, l’escala ve de tenir més grups, no grups més grans.
On va un bloqueig. No torna al grup que s’ha dividit, ni va a tothom. La pregunta es remet a dos altres grups sencers, triats de manera que ningú no la pugui dirigir cap a un públic favorable. Cadascun respon pel seu compte, i han d’estar d’acord; si no ho estan, la parella es publica com a parella en disputa. Un sol grup no n’hi ha mai prou: en simulació, una sola remissió retorna una resposta errònia el 29,6% de les vegades quan hi ha un bloc votant, mentre que dues o més no.
Què aconsegueix el vot coordinat. Tres de les quinze places d’un grup, una cinquena part del grup, votant juntes contra una causa la deixen al 40% d’on hauria de ser, i no toquen res més. La remissió a altres grups la torna al 62%. La resta la tanquen les places reservades: una via d’entrada a la llista curta que no passa per les persones que intenten mantenir-la’n fora. Acumular vots només a la votació no aconsegueix res que les places reservades no corregeixin.
Cap model no decideix res. Un model de llenguatge es fa servir en un sol lloc (per convertir un argument en llenguatge corrent en premisses perquè es pugui fer la comprovació lògica) i té prohibit jutjar si l’argument és vàlid; això ho fa un motor fix. Decidir que dues afirmacions són la mateixa es deixa a les persones.
El suport s’ha de guanyar. Un vincle compta com a trobat per diverses sales només quan aquestes sales estan realment separades: les sales que es basen en una mateixa font, o que voten com una de sola, compten una vegada. En simulació, cinc sales fabricades contra cinc de reals van treure una causa real del mapa compartit en el 31% de les execucions; amb aquesta regla, la causa va sobreviure en totes.
