Plataforma gratuïta de deliberació en línia · anàlisi de causes arrel per a grups, equips i comunitats
Pregunteu-ho a les persones que el viuen. Cadascuna escriu les causes que veu; després el grup valora, parella per parella, quina causa n’impulsa quina. Obteniu un mapa de causes arrel — no una votació sobre símptomes — i una llista del que cal canviar que ningú no pot treure’s de sobre.
Ja ho teniu decidit? Mireu mapes acabats a les preguntes obertes →
Tres coses que fa la gent, una cosa que obteniu. Amb un facilitador o sense; sense haver de reservar cap dia de taller. La gent hi participa des del mòbil, uns quants minuts cada vegada: unes quantes hores efectives en total, repartides en dies o en una sola sessió, com prefereixi el grup — o en una trucada per grup, quan en vulgueu una. Per sota hi ha set fases; només cal conèixer-ne tres.
Obriu una sala i envieu-ne l’enllaç. Cadascú escriu les causes que veu en les seves pròpies targetes, abans de veure les de ningú més. Les targetes no porten noms.
Uns deu minuts per personaTothom respon una pregunta breu cada vegada: aquesta causa empitjora aquella altra? Un vincle només entra al mapa quan tres quartes parts diuen que sí. Una divisió es conserva com a divisió.
Unes quantes hores en total, al vostre ritmeLes causes arrel a l’esquerra, el que nota la gent a la dreta, les disputes marcades. Després el grup proposa accions i valora cadascuna respecte de cada arrel — no una llista de desitjos.
Vostre per conservar, citar i incrustarMés gran que un grup? Una sala es divideix ella mateixa en grups d’unes quinze persones, cadascun amb el seu mur; tantes sales com calgui poden treballar la mateixa pregunta, i els seus mapes es reuneixen en un de sol que diu quants grups han trobat cada vincle. Com funciona →
Una recollida de signatures diu quanta gent vol una cosa. Un mapa diu per què continua passant, segons el veredicte del mateix grup, vincle a vincle — i què cal canviar primer.
Un mapa acabat és un document: cada vincle l’han resolt tres quartes parts de les persones que l’han valorat, i cada afirmació té una pàgina que mostra qui la va plantejar i com es va decidir. Doneu-lo a qui pot canviar les coses. No es pot descartar com un estat d’ànim.
La sala valora cada acció respecte de cada causa arrel. El que en surt és una llista curta de canvis concrets, cadascun amb les causes que mou. Un grup pot comptar què ha aconseguit — tres de vuit — i tornar per la resta.
Un mapa anomena causes, no culpables, i dins d’una sala no s’anomena ningú. Les persones que defensen la directora i les que volen que plegui poden donar suport al mateix mapa, perquè diu què continua anant malament, no a qui cal culpar.
Qualsevol problema que torna una vegada i una altra, quan les persones que en saben el perquè estan repartides entre torns, departaments o tota una ciutat, i ningú no els ho ha preguntat com cal.
Hospitals i centres de salut
Per què són tan llargues les esperes a urgències?
Infermeres, zeladors, metges i administratius veuen cadascun una peça diferent. El mapa les posa en ordre.
Llocs de treball
Per què continua marxant la gent bona?
Les entrevistes de sortida anomenen la gota que fa vessar el got. Les persones que encara hi són saben en què es basa.
Operacions i seguretat
Per què continua passant el mateix incident?
Una revisió d’incidents feta per tot l’equip, amb cada vincle certificat i cada disputa registrada.
Escoles i universitats
Per què no para de baixar l’assistència?
Professorat, famílies i alumnat en grups separats sobre una sola pregunta; els seus mapes es fusionen.
Ciutats i organismes públics
Per què l’habitatge és inassequible aquí?
Una consulta que produeix una explicació causal, no una llista de desitjos ordenada. Hi poden participar milers de persones.
Estratègia i reguladors
Què ho impulsa realment?
Per a la feina que sol acabar en la llista d’un consultor: un mapa amb la seva procedència, i el que no s’ha pogut resoldre.
Organitzadors i campanyes
Què volem canviar realment?
Seixanta persones indignades per la mateixa cosa rarament coincideixen en el perquè. Feu-ne el mapa: les arrels són les reivindicacions, i el mapa arriba a la taula de qui decideix. Per a organitzadors →
Com es veu per a un ajuntament, un lloc de treball, un regulador, una campanya → · Mapes acabats que podeu llegir ara →
Cadascun té el seu lloc. Cap no diu a un grup què causa què, amb el veredicte del mateix grup. Comparatives detallades → · Formats de deliberació, dibuixats → · Rondes: un tipus de mapa passa el seu resultat al següent →
| Sondeig o enquesta | Taller facilitat | Cinc perquès, espina de peix | True Causes | |
|---|---|---|---|---|
| Qui fa el raonament | Ningú; es compten respostes | La sala, guiada per qui la planteja primer | Un analista, o un equip petit | Tothom, parella de causes per parella |
| Què mesura | Què fa més mal aquesta setmana | En què es pot posar d’acord la sala en un dia | Una cadena de raonament | Què causa què, amb tres quartes parts dels vots |
| Què obteniu | Una classificació | Un paperògraf i una llista | Un diagrama | Un mapa de causes arrel, cada vincle amb la seva procedència |
| Desacord | Diluït en la mitjana | Dissimulat | No es registra | Es conserva, es marca al mapa, s’envia a un altre grup |
| Quantes persones | Qualsevol nombre | De deu a trenta, en una sala | Un equip | D’una dotzena a desenes de milers, en línia, des del mòbil |
Kevin Dye en deia l’efecte de les prioritats errònies: en una situació complexa, els problemes que la gent posa més amunt són sistemàticament els que queden més avall en la cadena causal. Un magatzem assenyala els errors de preparació, un servei d’urgències els temps d’espera, un ministeri la confiança pública — i cadascun d’aquests és una conseqüència. Arrossegueu el dial.
Els elements envoltats de l’esquerra són els factors reals: silenciosos, estructurals, gairebé mai al cap de ningú. La banda dreta és el que nota la gent setmana rere setmana. El dial fixa com decideix la sala què importa.
Dispersió de criteris. Poseu quinze persones informades en una sala i les seves prioritats gairebé no coincidiran — en les nostres proves, entre el 61 i el 89% de tots els elements proposats reben almenys un vot. No perquè ningú s’equivoqui, sinó perquè una situació complexa supera el que una sola persona pot abastar.
Per què no fer simplement millors preguntes? Perquè una causa que ningú no vota no s’examina mai, per bé que pregunteu. Per això el mètode reserva unes quantes places per a idees que han passat desapercebudes i que porten una font.
Per què no deixar que decideixi la IA? Un model pot convertir un argument en una estructura — el nostre ho fa. Mai no se li permet jutjar-ne cap. Aquí cada veredicte l’emeten persones o el calcula una regla fixa.
Cada grup fa les set fases al seu propi mur. Un dinamitzador obre i tanca cada fase, o ho fa un rellotge. Les videotrucades són integrades: l’Aclariment i l’Estructuració es poden fer en una trucada per grup, a Jitsi, sense enregistrar res.
Una idea per targeta, una afirmació per idea, en resposta a una sola pregunta desencadenant.
Les persones autores n’afinen el significat. Els duplicats només es fusionen quan totes dues persones autores hi donen el consentiment — així una formulació popular no es pot multiplicar.
La gent vincula les idees que considera semblants; un vincle es manté quan el fan dues persones independentment. Els noms arriben al final, i mai no condicionen cap votació.
Un pressupost fix de gomets per a la importància, i places reservades per a idees que han passat desapercebudes i que algú pot avalar amb proves.
A influeix de manera significativa en B? Es respon parella per parella amb el 75% dels vots emesos; les conseqüències es dedueixen soles.
Les causes, començant per la més profunda. Un bucle de retroalimentació compta com una sola causa profunda; els elements sense cap connexió es mostren, no es descarten.
Proposeu què cal fer i després valoreu cada acció respecte de cada causa arrel per separat. Compareu plans. Registreu prediccions.
En una sala d’actes hi caben dues-centes persones. Internet no té sala d’actes. Que quinze persones deliberin en línia no és la part difícil. La part difícil és que quaranta sales treballin la mateixa pregunta i acabin amb una sola resposta, i després quatre mil, sense que la càrrega de ningú creixi. Cada grup té el seu mur; les sales d’una mateixa pregunta s’uneixen, se’n faci la redacció que se’n faci; unes quantes targetes circulen entre sales, les persones no; i el mapa de cada grup es reuneix en un de sol, amb les contradiccions publicades, mai diluïdes en una mitjana.
La pregunta és l’organitzadora. Ningú no ha de reclutar les sales ni mantenir-les unides: es publica una pregunta, les sales s’obren soles a qualsevol persona amb una adreça del lloc afectat, i els mapes es reuneixen en un de sol. La gent d’una facultat o d’una empresa en pot obrir la sala sense demanar permís a la facultat ni a l’empresa. Cap comissió no ho manté unit: milers de persones en sales de quinze, cadascuna responent una parella cada vegada, arriben a un conjunt que cap d’elles no ha hagut de tenir al cap.
El que emergeix. El coneixement que necessita un problema difícil està dispers. Cap sala no veu tot el problema; cadascuna en té una peça. Cada sala escriu les seves causes abans que no li arribi res de fora, de manera que les sales exploren abans de compartir. Després circulen unes poques targetes triades i diverses, i cada sala les valora com les seves. Mentre valoren, les sales no veuen els veredictes de les altres, de manera que l’acord entre sales es troba, no es copia, i una organització compta com una sola veu per moltes sales que obri. On les sales discrepen, la parella passa a altres sales, i el que no poden resoldre es publica com a en disputa. El que en surt no és una llista dels problemes més grans, sinó com s’impulsen els uns als altres: un mapa causal que cap sala no podria haver dibuixat tota sola, més gruixut allà on més sales han trobat el mateix vincle pel seu compte. Per què les sales no se segueixen les unes a les altres.
Una sala nova pot rebre el que li ha faltat. Un cop la seva gent ha escrit les seves causes, hi poden arribar les causes més pertinents que han trobat mapes anteriors sobre la seva pregunta, o les sales amb què se suma; unes poques targetes triades i diverses circulen entre sales; i una sala privada — d’una empresa, d’un hospital, d’un ministeri — pot incorporar el que han trobat les sales públiques sobre la seva pregunta, sense que en surti res de propi. Aquesta és l’altra meitat d’un eixam: recorda, una memòria col·lectiva del que han trobat les sales anteriors. Llegiu els mapes acabats abans d’obrir una sala; potser la idea ja hi és i hi podeu construir a sobre.
Perquè cap persona, facció o veu forta no pugui torçar el mapa. Com s’han posat a prova.
Si un grup està dividit sobre si una causa influeix en una altra, la parella no es registra com a «sense influència». Es queda oberta, i si ningú no la pot resoldre, apareix al mapa com a en disputa.
Una parella oberta passa a dos altres grups, triats per sorteig perquè ningú no en pugui escollir un d’afí. Responen per separat, i tots dos hi han d’estar d’acord. Quin grup rep quines preguntes va rotant.
Es reserven unes quantes places de la llista curta per a idees que no han rebut prou vots. Qualsevol persona en pot proposar una adjuntant-hi una font; ocupa una plaça quan una segona persona coincideix que la font és pertinent.
La gent agrupa idees semblants perquè un mur llarg sigui més fàcil de llegir. Els grups no afecten mai cap votació ni el resultat. Si ho fessin, qui en traça els límits podria dirigir el resultat.
Si una causa influeix en una altra és una qüestió de fets: tres quartes parts dels vots, i entra al mapa. Com és d’important una cosa és una qüestió de valors: tothom té els mateixos cinc vots, i el resultat es comunica, mai no s’«acorda». Exigir tres quartes parts per a les prioritats esborraria tot allò que importa a una minoria.
Les parelles en disputa porten dues disputes diferents. La plataforma les separa, perquè només una d’elles té una resposta mecànica. Proveu la comprovació lògica →
Es mou una paraula. Les dues premisses es mantenen, les dues conclusions es mantenen, i l’argument passa de ser obligat a ser fal·laç. Els grups en discuteixen durant hores sense adonar-se de quina de les dues tenen entre mans.
Què pot decidir la màquina. Si una conclusió se’n segueix és un càlcul, i no costa cap vot. Si una premissa és certa no ho decideix mai la màquina: va a un jurat, amb les proves adjuntes.
Unes quantes hores efectives per persona: uns deu minuts per escriure targetes, un aclariment breu, i les parelles, que és el que porta més temps. Repartiu-ho en dies o feu-ho en una sola sessió, segons la concentració del grup i el nombre de targetes; el dinamitzador tanca cada fase, o ho fa un rellotge. El mapa es pot llegir tan bon punt s’estabilitza.
D’una dotzena a desenes de milers. Una sala es divideix ella mateixa en grups d’unes quinze persones, cadascun amb el seu mur. Tantes sales com calgui poden treballar la mateixa pregunta, i els seus mapes es reuneixen en un de sol que diu quants grups han trobat cada vincle.
Un àlies i una contrasenya; cap correu electrònic, tret que el dinamitzador demani adreces confirmades perquè una persona sigui un sol membre. Les adreces no es desen mai, només un hash amb clau. Dins d’un diàleg no s’anomena ningú, i una setmana després d’acabar-se la sala se segella: oblida qui hi era.
Gratis per a fins a 100 persones. Les organitzacions més grans paguen segons el pla; les entitats sense ànim de lucre registrades tenen el pla Pro gratis. Plans i preus →
Un model pot suggerir una redacció més precisa per a una pregunta, fer una pregunta d’aclariment a una persona autora i convertir un argument en una estructura. Mai no emet cap veredicte: cada vincle del mapa prové dels vots de la gent o d’una regla fixa, i podeu veure de quin dels dos.
Un mapa de causes arrel en què cada vincle mostra com es va resoldre, un registre del que el grup no va poder acordar, les accions valorades respecte de cada arrel, i una pàgina per a cada afirmació que es pot citar, incrustar o llegir en JSON. Decidir què cal fer, i respondre’n, us correspon a vós.
Sí. Una sala es pot obrir a un domini, de manera que qualsevol persona amb una adreça d’una facultat, un hospital o una empresa en pot obrir la sala i la resta hi pot entrar. Dins no s’anomena ningú, i el mapa anomena causes, no persones. El que rep la institució és el mapa — sovint la primera vegada que en veu tot el panorama.
Una setmana després d’acabar, la sala se segella: oblida qui hi era; només en queda el nom del dinamitzador, perquè la pregunta es va publicar amb aquest nom. El mapa, el registre de cada parella valorada, les accions i les prediccions es mantenen, amb una pàgina per a cada afirmació. Una campanya pot tornar-hi un any després i assenyalar exactament què es va prometre i què s’ha mogut.
La pregunta i el seu abast, qui s’hi pot unir i com, el ritme de les fases i quan es tanca cadascuna, si la sala és privada o pública, i el que ve després: les accions, el pla, les prediccions. El que no controla ningú és el mapa mateix — ni el dinamitzador ni cap grup de dins: un vincle necessita tres quartes parts dels vots emesos, i una divisió passa a altres grups. Això és el que fa que valgui la pena tenir el resultat: ningú no pot dir que l’heu dirigit.
Sí. Un dinamitzador pot ser un facilitador, i les fases d’Aclariment i d’Estructuració es poden fer en una trucada per grup que porti el facilitador. Sense facilitador, les regles sostenen les fases. Els facilitadors que coneixen el Diàleg Democràtic Estructurat es poden saltar les lliçons.
Sí. Una sala privada pot demanar rebre les targetes de les sales publicades sobre la mateixa pregunta: les causes que han trobat altres persones arriben als seus murs, i no en surt res de propi. Qualsevol persona pot llegir tots els mapes públics acabats i tots els mapes compartits, i el formulari que obre una sala avisa quan la pregunta ja s’ha fet abans.
Sobre treballs publicats
El mètode és el Diàleg Democràtic Estructurat: cinquanta anys de treballs revisats per experts i centenars de diàlegs documentats, de Warfield i Cárdenas a Christakis, Bausch, Laouris i Dye. Van assenyalar l’escala com el seu límit més difícil; superar aquest límit és la raó de ser d’aquesta plataforma. Una diferència deliberada: dins d’un diàleg no s’anomena ningú, perquè en un lloc de treball o en una comunitat dividida el nom és el que impedeix que la gent escrigui la targeta veritable.
Polis, Remesh i la Habermas Machine pregunten en què està d’acord una multitud. Aquí es pregunta què causa què, i es conserva el que no es pot resoldre. La ciència del mecanisme, les regles posades a prova contra el vot en bloc i la implementació són el que hi afegim.
Un sol grup pot fer-ho tot en unes quantes hores efectives, repartides com vulgui. Acabeu amb un mapa, una llista d’arrels, un registre del que no s’ha pogut acordar, i cada connexió mostrant com es va resoldre — un document que dura més que la reunió, la campanya i les persones que la van portar.