NOTES · MOVIMENTS
4 d’octubre de 2026
True Causes està pensat per afrontar set problemes que els moviments en xarxa del 2011 van deixar oberts. Aquells moviments van omplir places de Tunis i el Caire fins a Madrid i Nova York. Els ofereix un mapa compartit del que causa què, construït per les persones implicades.
Networks of Outrage and Hope, de Manuel Castells, continua sent l’explicació clàssica de com funcionaven. La indignació va vèncer la por, les xarxes la van estendre i les assemblees van intentar convertir-la en esperança. Llegit quinze anys després, el llibre és també un registre del que va anar malament.
Als moviments els va costar dir què volien, i es van centrar en els símptomes més que en les causes. Rebutjaven els líders però en generaven d’informals, i parlar sortia massa car allà on regnava la por. Les seves assemblees no podien créixer sense delegats, i el contagi premiava el que s’escampava per sobre del que era cert.
I allà on hi havia patrocinadors organitzats al darrere, estrangers o del país, era fàcil posar en dubte que parlessin per ells mateixos.
True Causes és una eina que un moviment pot fer servir: ajuda un grup de persones a esbrinar quins problemes cal abordar primer. Fa servir el Diàleg Democràtic Estructurat, un mètode de fa cinquanta anys per trobar què causa què, en línia i a gran escala.
True Causes substitueix el manifest que faltava per un mapa compartit de causes. D’Occupy se’n burlaven perquè tenia mil greuges i cap programa. Però unes prioritats disperses són normals en qualsevol problema complex, perquè ningú no el veu sencer.
True Causes tracta aquesta dispersió com a matèria primera. Un grup esbrina conjuntament què causa què, una cosa en què una coalició pot posar-se d’acord sense compartir abans una ideologia. L’acord sobre les causes es manté separat de les diferències sobre les prioritats, de manera que cap majoria no pot esborrar el que importa a una minoria. La fase d’accions fa un pas més. Cada acció proposada es jutja davant de cada causa arrel, i així un moviment no surt amb un estat d’ànim sinó amb una llista curta de canvis, cadascun amb les causes que mou: reivindicacions que pot comptar.
True Causes mira més enllà de l’espurna, cap al que la va produir. Tots els moviments que va estudiar Castells van començar amb una ferida visible: la immolació d’un venedor ambulant, un jove mort per la policia, el rescat d’un banc. Les espurnes mobilitzen perquè són visibles, però el problema més visible sol ser una conseqüència, no una causa.
En lloc d’ordenar els greuges segons quant fan mal, True Causes pregunta com es connecten. Una causa que poca gent havia notat pot resultar ser aquella de la qual depèn la resta, i les idees passades per alt també s’escolten.
True Causes substitueix els líders informals per regles obertes. Els moviments del 2011 van rebutjar els líders, i Castells els ho admirava. Els seus crítics, entre ells Paolo Gerbaudo, van argumentar que els moviments no van ser mai realment sense líders: un grup sense una estructura explícita n’acaba tenint una d’oculta, dirigida pels més segurs i els més ben connectats. Les assemblees per consens, a més, esgotaven qualsevol persona que havia d’anar a treballar.
A True Causes, cada pas segueix unes regles que tothom pot llegir. El desacord es registra en lloc de ser desautoritzat, cap veu no compta més que una altra, i cada vincle el decideixen els vots de les persones. Dins del diàleg, ningú no té el martell. Un facilitador, si n’hi ha, s’ocupa del procés, no del contingut.
Fora del diàleg, algú continua escrivint la pregunta, i qui l’escriu decideix quines causes hi poden aparèixer. És el poder que Castells veia en els qui programen les xarxes, desplaçat un pas enrere. És visible: la pregunta és pública, i qualsevol persona pot obrir una sala sobre una de millor.
True Causes permet que la gent parli sense quedar exposada. Per a Castells, tot moviment comença quan la indignació venç la por. En un lloc de treball, en una població dividida o en un estat repressiu, la por de ser identificat fa que les observacions més certes no es diguin.
Les aportacions a True Causes són anònimes, i poc després que s’acabi un diàleg ni tan sols la plataforma pot dir qui va dir què. El mètode clàssic manté el nom dels autors per a la rendició de comptes; True Causes fa l’intercanvi contrari.
Aquest intercanvi té un cost que Castells considerava essencial. En la seva explicació, la por cedeix quan la gent es veu a la plaça: ser vistos junts és el que converteix la indignació privada en solidaritat. L’anonimat permet dir l’observació més certa, però es diu en solitud.
True Causes creix afegint grups petits, no elegint delegats. Una assemblea funciona a la mida d’una plaça. Quan el 15-M es va estendre per centenars d’assemblees de barri, coordinar-les va resultar lent, i bona part de l’energia va tornar cap als partits i les eleccions.
True Causes manté cada grup prou petit per a una conversa de debò, i després uneix la seva feina en una sola imatge. Ningú no representa ningú, i on els grups discrepen, el desacord es mostra en lloc de diluir-se en una mitjana. Les causes trobades sota preguntes diferents es connecten, de manera que vincles que els moviments abans traçaven per intuïció, com «som el 99%», ara es poden comprovar.
True Causes valora una afirmació segons quants grups hi arriben de manera independent, no segons fins on s’escampa. Els moviments en xarxa s’estenen per contagi: imatges i etiquetes que viatgen perquè commouen. Les mateixes dinàmiques premien tot el que s’escampa, sigui cert o no, i fan que el suport fabricat sembli real.
A True Causes, cada grup pensa pel seu compte abans que les idees viatgin entre grups, i l’acord només compta quan sorgeix per separat. Les còpies i les campanyes coordinades hi tenen poc pes.
True Causes fa visible l’organització des de fora. Per a Castells, l’autonomia és el que feia creïbles els moviments. Però formadors, finançadors i organitzadors professionals, estrangers i del país, van treballar amb alguns dels activistes del 2011. Els règims ho van aprofitar per presentar qualsevol protesta com el projecte d’algú altre.
A True Causes, ningú no és amo d’una pregunta, i qualsevol persona la pot fer seva. Cada diàleg indica qui hi pot participar i com hi van entrar els membres, i els grups amb idees gairebé idèntiques entre si destaquen. Com que els vots són anònims, cap patrocinador no pot comprovar com han votat les persones que ha portat.
El que no pot veure és qui paga o recluta entre bastidors.
Una eina pot mostrar a un moviment on ha de pressionar, i alguns dels problemes antics només s’han desplaçat. El mateix cas islandès de Castells mostra com n’és, de lluny, mostrar de fer: la constitució elaborada col·lectivament després de les protestes del 2008–09 va guanyar un referèndum el 2012 i no es va aprovar mai.
Un mapa no és una plaça: no pot crear la solidaritat i el coratge de plantar-se junts en públic.
El poder es desplaça, no desapareix. Qui formula una pregunta en condiciona la resposta, i l’atenció encara es pot acumular en unes preguntes mentre d’altres no es fan. La viralitat passa del que la gent es creu al que la gent pregunta.
La plataforma és jove, i les seves respostes només s’han provat en simulació. Si s’aguanten amb multituds reals i sota una pressió real és el següent que cal aprendre.
Manuel Castells, Networks of Outrage and Hope: Social Movements in the Internet Age (Polity, 2012; 2a ed. 2015).
Paolo Gerbaudo, Tweets and the Streets: Social Media and Contemporary Activism (Pluto Press, 2012).